Una Tunísia unida; una població esclava de la seva nació

Abans de parlar de nord i sud m’agradaria esmentar el gran sentiment nacionalista i unitari, si més no aparent, que mostra en general el país. Banderes tunicines per tot arreu, monuments considerats com a patriòtics, fotografies i cartells del president als bars, a les carreteres... Aparentment una política forta i unida. (Hem de recordar que Tunísia és un país sunita, i per tant separa la religió i la política, tots dos poders per separat. En aquest cas no hi ha la figura de l’imam que podria interferir en les decisions del president). Tot el fruit i esforç dels habitants ha de ser encaminat ha fer gran la nació, a intentar fer-la créixer i treure-la del seu obscur passat, ple de guerres i pobresa.

Per aquest motiu és usual veure grans cultius de propietat pública o estatal, on es cultiven dàtils, oliveres, cotó, entre d’altres. Sincerament, Tunísia em va meravellar amb un dels camps d’oliveres més grans que he vist mai.

Un altre aspecte que mostra la gran importància de la prosperitat nacional és l’ensenyament. Intentar obrir les fronteres als seus professionals i poder exportar el seu fruit intel·lectual.
Mostren amb gran orgull els seus primers llicenciats, i veuen en la implantació de l’educació una bona manera de prosperar econòmicament.
Però tot i els esforços per equiparar-se als poderosos països occidentals, només una minúscula minoria accedeix aquests privilegiats estudis. La majoria no passen dels estudis primaris, i si tenim en compte les terres àrides i pobres del sud aquest percentatge d’universitaris descendeix notòriament, quasi bé és inexistent.