El sud i els esclaus del desert

Tot i la meravellosa i espectacular presencia del desert en el viatge, del seu imponent silenci, de l’elegància en el caminar dels camells, de la tranquil·litat que produeixen les dunes quan s’endinsen cap l’horitzó, tot i tenir tot això com un dels grans records i trofeus en el meu cap, no puc oblidar un altre sentiment contrastat. La cruesa i l’egoisme amb que el desert s’empassa i esclavitza els habitants del sud. És evident que es tracta d’una simple metàfora, ja que seria una ximpleria pensar que és el desert el que fa pobres la gent del sud, tot i que si que es veritat que el desert va guanyant terreny entre 3 i 5 metres a l’any.

Però seguim parlant d’evidències. És evident que els del nord no es preocupen gaire pels del sud, com també és evident que els nens i joves del sud no aniran a la universitat a estudiar enginyeria o literatura i es quedaran treballant al camp, o bé tindran sort i entraran en un dels cultius del gran oasis de Tozour (Un dels pocs indrets on convergeixen els pocs grans conreus privats del país).