Esto más barato que en Andorra amigo...

Entrin i vegin senyors... la capital dels souvenirs, el Zoco. El lloc on es forja la primera regla de la desigualtat. El turista i el pobre venedor tunisià. Bé, si més no és el que el típic turista vol veure i sentir i el que (hàbilment) el venedor vol fer creure. Un joc realment hipòcrita, talment com el Nadal.

Però, com succeeix a tot arreu, és el venedor o l’empresari del nord qui s’embutxaca els diners del turisme (Hauríem de tenir en compte que junt amb les grans exportacions nacionals de menjar i matèries primeres és la principal font d’ingressos del país). Per descomptat ni el pobre venedor de Tamerza, o el cameller de Douz, reben ni un bocí d’aquest pastís. Aquests només són pobres subcontractats per empresaris del nord o estrangers nouvinguts per interessos merament econòmics. Un clar exemple el vaig trobar a Douz (La porta del desert). Allà un gran empresari italià tenia muntat un bon negoci turístic: passejades de camells, cars, avionetes... evidentment res per a la població autòctona, a part d’uns quants dubtosos contractes de treball. El meu petit gra de sorra a la causa va ser no pujar a camell i anar a peu.

Bé, no tot està tan corromput per l’essència econòmica del capitalisme. Les pedres, aparentment sense valor econòmic, també són un aspecte bonic i meravellós de Tunísia. El gran Coliseum del Jem (el 3er més gran del mon, amb capacitat per 50.000 persones), les cases de més de tres pisos de Tatouine (increïble tenint en compte els materials utilitzats i la època en que van ser construïdes), les coves troglodites de Mahmata (això si, les de veritat, no les reproduccions de holywood), Túnez capital (ciutat de la diversitat religiosa y cultural), entre d’altres...

Donem un cop d’ull a les meravelles turístiques de Tunísia... Sovint descobrim que realitat i ficció conviuen en una fotografia, i que nosaltres enquadrem o veiem allò que ens interessa.