Una discòrdia controlada i d’interès mundial

Per bé que tots els conflictes aparentment no afecten al conjunt de la humanitat, no hem de considerar-los casos aïllats.

Un clar exemple és el cas d’Iraq. És evident que aquesta guerra no afecta només als iraquians. Afecta als interessos econòmics i polítics d’estats com EUA, Anglaterra o el del mateix Iraq. Però al mateix temps afecta els interessos econòmics, polítics i religiosos d’estats del món àrab com el Pakistan, l’Iran o l’Afganistan, i no ens descuidem que també ataca petits (però no menys importants) interessos personals. Interès d’un iraquià a ser escoltat, a poder vestir i creure a la seva manera, a no ser envaït, a tenir aigua potable, a no morir.

Però indefectiblement són els interessos grans els que predominen, el petroli, el territori, les armes, i sens dubte el més gran dels interessos, controlar tots els altres, per petits que siguin.

Una persona no pot tenir esperança si sap que aquesta està en les mans d’un altre.

L’ambició, el poder, la dominació... Res a veure amb la felicitat

Hem descobert que la terra és rodona, hem inventat i construït edificis d’un quilòmetre i mig d’alçada, i no oblidem que hem arribat a la inexpugnable lluna!
I tot i realitzar totes aquestes proeses, senyors i senyores, som profundament infeliços.

No som tant diferents dels animals, no?!!

Tant diferents som uns dels altres?

M’he tornat a llegir acuradament tota l’allau de conflictes que he mencionat en l’entrada anterior. Segurament m’he deixat de molt importants, però crec que en tenim suficients per extreure’n algunes conclusions.

Aquest problema ens afecta a tothom, quasi bé diria que és ancestral, es a dir, que l’home ha nascut i ha viscut amb aquest problema.

La desigualtat social o de posició és evident no només en els neandertals o en l’homo sapiens, sinó que fins i tot els animals exerceixen dominació envers a un altre i posseeixen una categoria social dintre dels seus col•lectius.

També està estudiat que tant els homes com els animals pretenen aconseguir aquesta dominació, i que si no l’aconsegueixen són infeliços, caient així en la més profunda depressió. Curiós no? És més feliç el cap d’un grup de goril•les que el segon en l’escala jeràrquica del grup. I l’últim?

Un mon dividit, una escola dividida

El terme desigualtat o la problemàtica creada a partir dels conflictes entre nord i sud sempre s’ha associat a aspectes més globals i materialistes de la humanitat.

Les classes d’història dels instituts i les escoles estan repletes de fets històrics, d’exemples i de noms que remeten aquest caràcter generalista del concepte: La Guerra d’independència Americana entre nord (colons fidels a la corona britànica ) i sud (colons independentistes ajudats per França), La Guerra Civil Espanyola entre nord (Franquistes simpatitzants del nazisme i el feixisme) i sud (Republicans recolzats per les forces internacionals i el comunisme), La “Guerra” per enderrocar l’apartheid a Sud-àfrica entre nord (colons britànics) i el sud (població autòctona africana), La segona Guerra Mundial entre les forces de l’eix del nord (Nazisme i Feixisme) i els aliats del sud (sense oblidar-nos de l’ajuda i irrupció dels Estats Units d’Amèrica en el conflicte), o fins i tot la Guerra del Vietnam entre sud (ajudats per França i més tard pels americans) i el nord (recolzat pels soviètics). Podem dir que el context de la Guerra Freda és el màxim exponent d’aquest conjunt de conflictes.

Però tot i la importància d’aquests fets a l’hora d’interpretar o entendre el perquè sorgeix aquest conflicte o desigualtat entre països i nacions, és igual de necessari tenir present aspectes més concrets que sovint passen desapercebuts. Com per exemple la desigualtat social i econòmica entre el nord i el sud d’Espanya, entre el nord i el sud de Tunísia, entre el nord de Barcelona (Pedralbes, Esquerra de l’Eixample, St Gervasi) i el sud (Barceloneta, Casc Antic, Raval).

Però acotem encara més: Les diferències entre el nord i el sud d’una classe, entre els intel•ligents i els mals estudiants, entre els guapos i els lletjos, entre els que tenen futur i els que no...

Les inundacions del 70. S’ofeguen les esperances del sud

Una de les grans dates que encara perduren en la ment dels habitants tunisians, a part de la coronació del actual president Ben Ali que va succeir al polèmic Habib Bourguiba, és sens dubte les grans inundacions de 1970 a tot el país. Els seus efectes van ser devastadors, pobles sencers arrasats, famílies sense casa, obligades a emigrar o construir improvisades cases amb materials fràgils i precaris, fins i tot va afectar als luxosos hotels occidentals de la regió del nord, exempts fins aquell moment de qualsevol problema que afectes al país.

El desastre natural va afectar i repercutir en l’economia general de tot el país, va generar grans destrosses i greus pèrdues físiques, personals, però per sobre de tot, tot i que no fos plausible per a la gran majoria dels tunisians i per suposat per als occidentals, va obrir una greu esquerda entre el nord i el sud. Sense pietat va augmentar el desnivell entre els pobres i els rics, entre la regió dels grans hotels, dels grans recursos, i la regió de la desesperació.

El sud quedava una vegada més renegat a l’endeutament, pobles sencers van tenir que ser reconstruïts, famílies senceres ara havien de recórrer centenars de quilometres al dia per entrar a treballar a les grans mines de sofre o a les grans salines, ja que eren les úniques fonts de recurs per a la desemparada població del sud.

Un país preocupat per la seva cultura?

En la visita al Jem vaig quedar molt sobtat per un fet molt curiós. En tot el viatge, i després d’haver visitat Mahmata i Tatouine (Sud), els diversos museus de Tunez capital i les restes de Carthago (nord), no vaig veure ni un sol visitant que fos del país. Però no va ser fins a les portes del Jem que una família libanesa es va creuar davant meu. Aquella família havia fet més de 500 quilometres per veure aquell monument!.
Em va fer l’efecte que la majoria de la població tunisiana no tenia en gran valor totes aquelles restes arqueològiques, no ho consideraven com el seu llegat, més aviat era una bona manera de treure diners a aquelles persones que si que hi estaven interessades.

Un monument, o fins i tot una “empresa” destinada a passejar turistes amb camells, només és manté de peus si hi ha un interès cultural, polític, però no ens enganyem, a Tunísia sobretot econòmic.

Realment el país només té una veritable devoció, la religió, es a dir, el Islam. Sens dubte la millor eina per dissimular i mitigar les greus desigualtats i problemes del país, bé, com ho són la majoria de les religions.

Això sí, cal destacar que la diversitat religiosa del país és un fenomen patent en tot el viatge. Esglésies turques, cristianes, islàmiques, semites... tot un goig!

Esto más barato que en Andorra amigo...

Entrin i vegin senyors... la capital dels souvenirs, el Zoco. El lloc on es forja la primera regla de la desigualtat. El turista i el pobre venedor tunisià. Bé, si més no és el que el típic turista vol veure i sentir i el que (hàbilment) el venedor vol fer creure. Un joc realment hipòcrita, talment com el Nadal.

Però, com succeeix a tot arreu, és el venedor o l’empresari del nord qui s’embutxaca els diners del turisme (Hauríem de tenir en compte que junt amb les grans exportacions nacionals de menjar i matèries primeres és la principal font d’ingressos del país). Per descomptat ni el pobre venedor de Tamerza, o el cameller de Douz, reben ni un bocí d’aquest pastís. Aquests només són pobres subcontractats per empresaris del nord o estrangers nouvinguts per interessos merament econòmics. Un clar exemple el vaig trobar a Douz (La porta del desert). Allà un gran empresari italià tenia muntat un bon negoci turístic: passejades de camells, cars, avionetes... evidentment res per a la població autòctona, a part d’uns quants dubtosos contractes de treball. El meu petit gra de sorra a la causa va ser no pujar a camell i anar a peu.

Bé, no tot està tan corromput per l’essència econòmica del capitalisme. Les pedres, aparentment sense valor econòmic, també són un aspecte bonic i meravellós de Tunísia. El gran Coliseum del Jem (el 3er més gran del mon, amb capacitat per 50.000 persones), les cases de més de tres pisos de Tatouine (increïble tenint en compte els materials utilitzats i la època en que van ser construïdes), les coves troglodites de Mahmata (això si, les de veritat, no les reproduccions de holywood), Túnez capital (ciutat de la diversitat religiosa y cultural), entre d’altres...

Donem un cop d’ull a les meravelles turístiques de Tunísia... Sovint descobrim que realitat i ficció conviuen en una fotografia, i que nosaltres enquadrem o veiem allò que ens interessa.

El sud i els esclaus del desert

Tot i la meravellosa i espectacular presencia del desert en el viatge, del seu imponent silenci, de l’elegància en el caminar dels camells, de la tranquil·litat que produeixen les dunes quan s’endinsen cap l’horitzó, tot i tenir tot això com un dels grans records i trofeus en el meu cap, no puc oblidar un altre sentiment contrastat. La cruesa i l’egoisme amb que el desert s’empassa i esclavitza els habitants del sud. És evident que es tracta d’una simple metàfora, ja que seria una ximpleria pensar que és el desert el que fa pobres la gent del sud, tot i que si que es veritat que el desert va guanyant terreny entre 3 i 5 metres a l’any.

Però seguim parlant d’evidències. És evident que els del nord no es preocupen gaire pels del sud, com també és evident que els nens i joves del sud no aniran a la universitat a estudiar enginyeria o literatura i es quedaran treballant al camp, o bé tindran sort i entraran en un dels cultius del gran oasis de Tozour (Un dels pocs indrets on convergeixen els pocs grans conreus privats del país).

Una Tunísia unida; una població esclava de la seva nació

Abans de parlar de nord i sud m’agradaria esmentar el gran sentiment nacionalista i unitari, si més no aparent, que mostra en general el país. Banderes tunicines per tot arreu, monuments considerats com a patriòtics, fotografies i cartells del president als bars, a les carreteres... Aparentment una política forta i unida. (Hem de recordar que Tunísia és un país sunita, i per tant separa la religió i la política, tots dos poders per separat. En aquest cas no hi ha la figura de l’imam que podria interferir en les decisions del president). Tot el fruit i esforç dels habitants ha de ser encaminat ha fer gran la nació, a intentar fer-la créixer i treure-la del seu obscur passat, ple de guerres i pobresa.

Per aquest motiu és usual veure grans cultius de propietat pública o estatal, on es cultiven dàtils, oliveres, cotó, entre d’altres. Sincerament, Tunísia em va meravellar amb un dels camps d’oliveres més grans que he vist mai.

Un altre aspecte que mostra la gran importància de la prosperitat nacional és l’ensenyament. Intentar obrir les fronteres als seus professionals i poder exportar el seu fruit intel·lectual.
Mostren amb gran orgull els seus primers llicenciats, i veuen en la implantació de l’educació una bona manera de prosperar econòmicament.
Però tot i els esforços per equiparar-se als poderosos països occidentals, només una minúscula minoria accedeix aquests privilegiats estudis. La majoria no passen dels estudis primaris, i si tenim en compte les terres àrides i pobres del sud aquest percentatge d’universitaris descendeix notòriament, quasi bé és inexistent.